Primero de mayo

Mientras haya precariedad laboral, mientras haya cualquier tipo de injusticia, mientras alguien explote a otro alguien, mientras el sistema se base en la opresión de una clase por otra y en la destrucción de globo con fines perversos y crematisticos habrá razones suficientes para denostar el capitalismo y luchar todos los dias... y también los 1º de mayo.

Si us plau, no foteu els vostres conciutadans...

Reflexió:

Els lideratges són imprescindibles en el si de les formacions polítiques. Quan un partit està mancat de lideratges, les seves reaccions i els seus posicionaments poden esdevenir sorprenents, estranys, fins i tot contra natura. El lideratge pot ser personalitzat o col·lectiu, tant se val, però la seva absència converteix els partits polítics que la pateixen en una coordinadora de faccions sense nord. Res a dir-hi. Cadascú és lliure de fer el que vulgui; però el més greu de tots aquests enrenous és que la ciutadania en pot sortir perjudicada. I, amics, això seria molt irresponsable. Això no s'hi val.

Relevo generacional

Us convido a llegir aquesta editorial de La Vanguardia.

La fuerza hegemónica en el Ayuntamiento de Barcelona desde que en 1979 se celebraron las primeras elecciones democráticas, el PSC, ha reestructurado su presencia en el cartapacio municipal obligada por el nombramiento de Ferran Mascarell como conseller de Cultura. El movimiento se completó ayer con el relevo de dos veteranas concejales, Marina Subirats y Núria Carrera, que serán sustituidas por Sara Jaurrieta y Montserrat Sánchez, y apunta hacia una renovación de las personas y al acceso de las nuevas generaciones a puestos de mayor responsabilidad. Éste es el caso de la emergencia de dos políticos apenas recién llegados a la cuarentena, Jordi Hereu y Carles Martí, a los que el alcalde Joan Clos ha designado para destacadas tareas como la de portavoz municipal y la de concejal de Cultura. Reconocida en ambos una gran capacidad de trabajo, es su juventud lo que más llama la atención, puesto que alcanzaron la mayoría de edad después de la Constitución y por lo tanto son políticos formados en plena democracia. Sin embargo, cuentan Hereu y Martí con una larga experiencia de militancia en el PSC, donde han alcanzado cargos de responsabilidad. El primero es viceprimer secretario de la Federació de Barcelona, y Martí es miembro de la ejecutiva nacional. Tanto uno como otro han desempeñado funciones de gestión con notable acierto, no exento, por supuesto, de polémicas y críticas. En el haber de Hereu, como concejal de Movilidad, está la puesta en marcha de la zona verde, mientras que el nuevo concejal de Cultura ha presidido la concejalía de Ciutat Vella en un momento particularmente difícil, por la masiva llegada de inmigración y del turismo y por haber tenido que luchar contra la ola de incivismo del pasado verano. En estos 27 años de democracia municipal no es el primer relevo de la generación llegada al primer Ayuntamiento, pero sí es el primero que se practica en pleno mandato y que señala una pretensión de cambio generacional. Si Jordi Hereu o Carles Martí serán a la larga quienes habrán de suceder al alcalde Joan Clos lo dirán el partido, el tiempo y las urnas. Pero el primer paso, necesario, ha sido dado.

El PSC de Barcelona dona suport decidit a les remodelacions de govern municipal que encapçala Joan Clos

Joan Ferran: El PSC confia que el nou equip municipal permetrà assolir els reptes de la ciutat amb èxit

Joan Ferran, Primer Secretari del PSC de Barcelona, en nom de la Comissió Executiva del Partit ha manifestat:

“La remodelació i canvis produïts en el organigrama del govern socialista a l´Ajuntament de Barcelona són valorats positivament pel PSC a l´hora que confiem en la nova etapa de treball que ens ha de portar fins a final del mandat”.

Ferran ha afegit:

“El PSC ha donat mostres concretes i palpables de voluntat de renovació política i generacional contrastant amb els vells equips dels nostres adversaris opositors, incapaços de renovar el seu discurs i les persones que els difonen”.

Aquesta remodelació ha estat discutida i comentada a la reunió del Grup Municipal Socialista i a una Comissió Executiva del PSC de Barcelona convocada a l´efecte que ha comptat amb l´assistència d´en Joan Clos i d´en Joan Ferran.

Comunicat de premsa del PSC de Barcelona

Remodelació de l’equip municipal a Barcelona

A Barcelona ho fem bé. La renovació política i genaracional s’està duent a terme sense soroll, sense entrebancs, sense problemes.

Això vol dir que els socialistes barcelonins estem preparats i preparant-nos per fer front als nous reptes de la ciutat, a les noves realitats.

Som hereus d’un treball iniciat durant la transició i volem ser protagonistes també del futur. La incorporació als principals càrrecs de gestió municipal de companys com Carles Martí o Jordi Hereu en són una prova de la nostra voluntat de canvi i compromís amb el benestar de Barcelona.

Vers la recta final

La notícia dels darrers dies ha estat, sens dubte, la remodelació del Govern impulsada pel President Maragall i el soroll que l’ha envoltat. Dèiem fa poc, des d’aquestes mateixes pàgines, que Catalunya gaudia d’unes característiques polítiques pròpies tant per la composició dels espais electorals com per la política de pactes. Hem pogut constatar també que tant Carod com Maragall han manifestat contundentment que el tràmit estatutari ha de seguir el seu curs fins al referèndum, però que urgia un nou impuls de govern. Dit i fet. Pasqual Maragall ha reforçat l’executiu per entomar amb èxit el que resta de legislatura. Hem entrat així a la recta final del mandat. El període viscut fins ara no ha estat fàcil; però, contra pronòstic de l’oposició, s’ha consolidat la voluntat de les forces tripartites de donar continuïtat al seu projecte.

Els vapors dels debats estatutaris han deixat en segon pla les altres vessants de l’acció governamental. Ara, amb la remodelació, Maragall pretén donar rellevància a la feina feta. El nou Govern tindrà com a tasca prioritària passar comptes al voltant del grau de concreció dels compromisos del Tinell. Aquest fet no té per què estranyar-nos. La crítica més freqüent que rep l’executiu català es basa en el fet que l’Estatut ho tapa tot i que el Govern no fa altra cosa que pensar en ell. La decisió del President permetrà obrir les portes a una altra dimensió. Catalunya no pot paralitzar-se a l’espera del referèndum. Ja són massa mesos viscuts de debats, d’estira-i-arronses. El Govern català es veu en la necessitat de concretar allò que va prometre en el seu programa. Molts ciutadans en van prendre nota i, si les expectatives generades no arribessin a complir-se, podria haver-hi conseqüències... electorals, és clar.

Més estimats que mai

Vull parlar de Caterina Mieres, d’en Siurana i d’en Rañé. Per dir a tort i a dret que, independentment de la seva tasca com a Consellers per a mi excel·lent donades les circumstàncies polítiques, són hi han estat persones properes, accessibles i atentes al seu treball.

El món de la política és dur i força desagraït amb els seus habitants. És cert, tots ho sabem i aquest fet no ha d’agafar desprevingut a ningú. D’acord. Però en el món de la camaraderia i de les relacions personals cal dir sense embuts allò que surt del cor.

La Caterina, en Rañé i en Siurana –vull dir-ho- són persones d’alta qualitat humana. Són com eren. Mai s’han cregut diferents ni superiors a ningú. I ara, que han retornat al seu bastó de comandament, esdevenen, si cap, companys encara més estimats que abans. Ells han sabut fer la seva feina amb dignitat. Això els honora. Gràcies per tot. Continuem junts, com sempre. Endavant.

Per llegir i discutir

Ahir vaig presentar el llibre Entre Tiempos publicat per l’editorial Hacer. Vaig gaudir amb la presencia de molts amics del partit i també dels diputats Fernández Teixidó i Daniel Sirera, de CiU i PP respectivament, a qui vull agrair la seva atenció i respecte envers la meva persona, el meu partit i les nostres posicions en aquest acte.

La presentació del llibre no ha estat absenta de petits ensurts o interpretacions un xic malintencionades. No em desdic de res del que ja he escrit però crec que cal contextualitzar-lo en el moment històric i polític en que va ser escrit cada paràgraf.

Els que no hagin pogut aconseguir un exemplar i tinguin interès en fer-ho hi hauran exemplars disponibles a la paradeta del PSC de les Rambles el dia de Sant Jordi o bé el podeu encarregar al PSC de Barcelona 933026016.

Us encoratjo a tots i a totes a iniciar un combat per les idees allà on estiguem. Comencen uns nous temps on caldrà raonar molt i cridar menys.

La racionalitat ha de vèncer l’impuls dels que viuen sobre fantasies fetes de soflames sentimentals i, per tant, força subjectives. Pel triomf de la raó!

Receptes a mida

Som molts els analistes i tertulians capficats a fer cada dos per tres paral·lelismes entre la situació política catalana i l’espanyola. És obvi que ambdues realitats estan estretament vinculades i que, aquests darrers temps, l’agenda del Congrés dels Diputats i la dels debats parlamentaris han estat presidides per l’anomenat “caso catalán” i la polèmica elaboració de l’Estatut d’Autonomia. No és menys cert que, un cop clos el pas pel Senat del text aprovat a la Comissió Constitucional, la pilota tornarà a casa en forma de referèndum. I que ho farà amb ingredients difícils de cuinar i amb un escenari on els actors principals seran els polítics catalans. Aquí ja parlem, i parlarem, de d’hipotètic vot en blanc d’ERC i dels objectius i la salut del Govern. A Madrid, en canvi, la cosa va d’un altre pal. Zapatero governa tot solet i encara la segona part de la legislatura havent resolt amb èxit la revàlida catalana i havent entomat el procés de pau a Euskadi. I ho ha fet remodelant el seu govern per assolir els reptes pendents, i amb un bon balanç de gestió cara a les properes eleccions. I esclar, quatre dies després dels canvis, un munt d’analistes i tertulians pretenen aplicar la mateixa recepta en l’àmbit català. Però que no ho veuen, que aquí estem en uns paràmetres diferents! Però que no s’adonen que la naturalesa del govern tripartit exigeix una altra forma de gestionar els moviments? El president Maragall i el seu govern faran allò que considerin oportú. Ho faran tenint en compte que el nostre temps polític és diferent de l’espanyol, que la distribució dels espais electorals també ho és i que, aquí, les polítiques d’aliances conformen un peculiar front d’esquerres. Encara volen més diferències? Res de mimetismes. No oblidem que la bona cuina catalana és amant de receptes... a mida!

MARCALVAMNESICOS

Me ha disgustado el artículo publicado en La Vanguardia firmado por Fc Marc Alvaro. El amigo Francesc se sube a la peana. Se ubica encima del bien y del mal y mete en el mismo saco a los recuperadores de la memoria histórica y a los revisionistas filofranquistas. Nos cuenta que él no quiere comprar ninguna de las dos versiones contrapuestas de nuestra historia en general y sobre la república en particular. Afirma que son dos cromos, dos versiones tramposas. Y claro está, no compra ninguna. Comprendo que Marc Alvaro escribe para un periódico conservador, comprendo que lo que se lleva es ser crítico con todo y pontificar urbi et orbe. Admito que se pretenda ser un "don perfecto" imbuido de sabiduría libresca y que se intente deslumbrar a cuanto universitario se nos acerque... OK, pero una cosa es evidente: la segunda república fue fruto de la ilusión y las ideas de muchos españoles. Y lo que es más importante, estaba sustentada en el sufragio popular ejercido democráticamente. La república supuraba legalidad por los poros... Los golpistas vomitaban odio por la punta del fusil. No vale olvidar. Ya sabemos que el relativismo permite abrir la puerta para que se cuelen de nuevo los viejos horrores. La tibieza de los olvidadizos puede convertirse en la antesala de otra época oscura.

POR LA REPUBLICA

La política consiste en realizar. La política se parece al arte en ser creación. Una creación que se plasma en formas sacadas de nuestra inspiración, de nuestra sensibilidad, y logradas por nuestra energía. La política es, pues, confianza en el esfuerzo, optimismo. No hay política de hombres desengañados, de hombres tristes; no hay política de hombres circunspectos, que no quieren arriesgarse a fracasar; no hay política de hombres fútiles; la política está reñida con el esnobismo. Nosotros hemos rebasado aquella etapa decadente del espíritu español que contaba por meses y aun por días el tiempo que le faltaba para desaparecer. Desechamos la opresión del pasado y las añoranzas históricas. De frente a la realidad, por adversa que parezca, hemos de modelarla con nuestras propias manos.
»A esto nos llaman la vocación y el deber. Iremos todos los españoles que quieran igualar esta condición con la de hombres libres. Todos ellos, pero ninguno más. Los tímidos, los espectadores benévolos, no los queremos; que pierdan su rancia doncellez y vengan con nosotros, o se vayan para siempre con el enemigo. Cualquiera que sea nuestro oficio, cualquiera que sea la formación mental y moral que hayamos recibido, los que entremos en este combate debemos ir poseídos del magnífico, envidiable e incontrastable fanatismo por la idea. Debéis templaros en ese fanatismo. Cuando todo está dicho, explicado y probado, es hora de conducirse creyendo a cierra ojos que la idea nos dará la verdad social española. No temáis que os llamen sectarios. Yo lo soy. Tengo la soberbia de ser, a mi modo, ardientemente sectario, y en un país como éste, enseñado a huir de la verdad, a transigir con la injusticia, a refrenar el libre examen y a soportar la opresión, ¡qué mejor sectarismo que el de seguir la secta de la verdad, de la justicia y del progreso social! Con este ánimo se trae la República, si queremos que nazca sana y vividera. La República no puede surgir como un mal menor, originado en la podredumbre y corrupción de un régimen, sino como criatura de nuestra energía, fecunda y activa, segura de sí misma. La República tendrá que combatir con una mano mientras edifica con la otra. Los tiempos serán entonces más difíciles que los actuales, porque habremos echado sobre nosotros la responsabilidad del porvenir de España. No nos bastará barrer de un escobazo el infecto clericalismo del Estado, ni acabar con la demagogia frailuna que a los liberales moderados de hace un siglo ya les parecía repugnante. Éstas son medidas policíacas que en una hora se conciben y se ejecutan en un día. No nos bastará concluir con el militarismo para que no vuelva a surgir en el pecho de algún general la extraña iluminación de querer redimirnos a fuerza de buena voluntad.
»No nos bastará con asegurar la libertad de conciencia y la libertad religiosa con todas las consecuencias que ello trae en la vida civil y pública. No nos bastará ofrecer a todos los pueblos hispánicos aquellos términos de concordia que subsanen, si es posible, las aberraciones opresoras de quienes identifican la patria con el símbolo religioso y el símbolo regio. Necesitaremos dilatar la República en el tiempo, propagándola en las generaciones que nos sucedan, para lo cual la escuela deberá ser nuestra; y necesitaremos arraigarla en las más profundas capas de la democracia, para lo cual deberemos demostrar con actos que la República es la condición inexcusable del progreso social. La República cobijará sin duda a todos los españoles; a todos les ofrecerá justicia y libertad; pero no será una monarquía sin rey: tendrá que ser una República republicana, pensada por los republicanos, gobernada y dirigida según la voluntad de los republicanos. A esta obra llamamos a todos los que piensan como nosotros, sean jóvenes o viejos. Es vana en política esa distinción. En política, las gentes no se clasifican por edades, sino por opiniones. Hay viejos que son militantes gloriosos del republicanismo. Hay jóvenes que a título de modernidad remedan el pensamiento fascista. Nosotros queremos trabajar con nuestros iguales en ideas. Todos juntos acertaremos a darnos lo que más falta nos hace: una España libre a la que podamos servir sin amargura.»
Manuel Azaña, 11 de febrero de 1930.

AMB LA REPUBLICA AL COR

NO VALEN EXCUSES

Hi ha gent que pretén aprofitar-ho tot. Qualsevol excusa els hi val per dur l’aigua al seu molí... i moldre. Alfonso Guerra –ja el coneixem- ha fet un parell de brometes que han donar oxigen a un grapat d’asfixiats, tot posant la pell de gallina a més d’un poruc. No passa res. Que no ho sabeu? En Guerra sempre ha estat així. És una barreja d’ironia i sarcasme, una combinació d’intel·ligència i poca soltada capaç de provocar titulars de premsa i esglais a dojo. Però més enllà d’aquests sorolls de fons que generen les declaracions dels vells barons Felipistes, hi ha una nova realitat política a Espanya i a Catalunya. José Luís Rodríguez Zapatero és d’una altra fornada. És un president de Govern que ja ha superat aquella fase discursiva que fou elaborada durant la transició. La nova generació de dirigents socialistes està rellevant sense soroll, elegantment, la vella guàrdia. Bono ja no hi és, Ibarra sembla que plegarà aviat i en Guerra està ubicat en un discret segon pla. Sí, sí, d’acord, quan fan declaracions couen però, siguem clars, ja no mana!
No valen excuses. Que ningú airegi paraules ni valoracions sense transcendències per justificar posicionaments difícils d’explicar. Els ciutadans de Catalunya són prou intel·ligents per saber fer la comparativa entre l’Estatut del 79 i el recent confeccionat. Els catalans saben trobar el què s’amaga realment sota cada paraula i sota cada partit, saben distingir entre les “boutades” d’un polític prejubilat, el maximalisme o el contingut destructiu de les soflames del PP. Es podrà argumentar en un sentit o en un altre. Es pot opinar sobre les insuficiències, les traïcions o les gelosies però, a l’hora de la veritat, del realisme pragmàtic s’acosta. Seria trist que perdéssim el nord entre les paraules banals i les excuses. No ens perdonaríem mai haver deixat escapar l’ocasió de donar un salt endavant en finançament, autogovern i qualitat de vida. Això seria un gran error.

Joan Ferran

Otra atmósfera, otra dimensión

Todo parece indicar que tras la votación de l’Estatut de Catalunya en el Congreso de los Diputados los ánimos se van apaciguando. Mariano Rajoy, en ausencia de Josep Piqué, escenificó el último acto de su frontal oposición al texto sometido a debate. Repitió argumentos, profetizó el fin del Estado Español y anunció toda suerte de plagas contra la cohesión social y la convivencia entre los españoles. Nada nuevo bajo el sol, verborrea de tribuno calcando los viejos latiguillos que fueron usados contra don Manuel Azaña en 1932 intercalando algún ribete de los debates del 79. A pesar de ello, el Estatut marcha ya camino del Senado, lugar en el que, sin duda, volverá a colisionar con artimañas y obstáculos de intención entorpecedora. Pero el Estatut está ahí en la senda de ser votado en referéndum y con un contenido satisfactorio para Catalunya y bueno para España. A estas alturas de la película, aunque el trámite del Senado se dilatase en el tiempo, podemos afirmar ya que en Catalunya y España se respira otro aire, otra atmósfera.

La política es algo así como un artilugio repleto de vasos comunicantes. El alto el fuego permanente proclamado por la organización terrorista ETA ha abierto las puertas hacia otra dimensión en la política española: alcanzar la paz en Euskadi, garantizar la normalidad democrática. El proceso hacia la paz exige la complicidad del Gobierno y la de todos los partidos democráticos. El Presidente José Luis Rodríguez Zapatero ha asumido el reto con decisión y fuerza. Sus entrevistas, comenzando por Mariano Rajoy, como es de ley, con los diferentes líderes de las formaciones partidarias españolas son un buen augurio. Su intención de no marginar a nadie del proceso, una buena determinación. La sociedad española demanda de sus dirigentes altura de miras y generosidad para no caer en un fracaso que generaría frustración y desengaño. La paz y la ausencia de muertes valen la pena. Y es en estos parámetros más plácidos de la política española y catalana cuando se producen fenómenos que, sin ser transcendentes, devienen significativos. Josep Antoni Duran i Lleida ha manifestado en público y sin rubor su clara vocación de formar parte de un hipotético futuro gobierno español. Aplaudo su valentía política. Con sus palabras, Duran da cuerpo a un amago que ya formuló hace meses su colega de coalición Artur Mas. El líder democratacristiano es coherente con su ideario y con su tradicional discurso basado en la moderación y en la visión de una España policéntrica. Pues bien, he ahí una nueva muestra de que nos hallamos en el frontispicio de una nueva etapa de la política española. Esta nueva dimensión permite que muchos de aquellos que no respaldaron la investidura de Rodríguez Zapatero hace un par de años hoy sueñen en formar parte de sus futuros gabinetes. Las nuevas coordenadas permiten también que otros, que tenían vedada su presencia en el Palacio de la Moncloa, sean hoy recibidos con satisfacción. El artífice, el conseguidor de este nuevo clima político, ha sido, es, sin duda, el presidente del gobierno español.

Pero retomemos por unos momentos la política catalana. La nuestra es una escena marcada por el reciente apretón de manos entre Artur Mas y el dirigente máximo del socialismo español ante la mirada atónita de los que quedaron fuera de juego. Ahora ya no discutimos sobre la viabilidad del texto estatutario. Está ahí y seguramente será votado afirmativamente por los ciudadanos. Los catalanes, además de pragmáticos, somos conscientes de la gran cantidad de mejoras e inversiones que trae en su mochila.

Pero entre los analistas políticos y tertulianos el quid de la cuestión se halla hoy en adivinar cual será el planteamiento final de ERC en la consulta popular. Es obvio que la trascendencia de su “sí” o de su “no” no radica en su capacidad de inclinar el resultado del referéndum en un sentido u otro, sino en la repercusión, en los efectos colaterales de su decisión. A nadie se le escapa que un no activo y contundente de ERC pondría en aprietos la continuidad del tripartito que preside Pasqual Maragall. Los republicanos tienen en sus manos una gran responsabilidad histórica. Apostar por el no, en posición análoga con la del PP, ubica a ERC en los extremos, en los márgenes, la expulsa de esa centralidad nacionalista que intenta disputar a CiU. Propugnar una abstención sería la posición cómoda y tibia del que no quiere mojarse. Al electorado no le gusta, castiga, la indefinición. En cambio, si ERC apostara por un sí crítico –lógico desde una perspectiva independentista-, daría muestras de madura solidez, de responsabilidad gubernamental.

En la recta final del tema estatutario catalán, e iniciado el largo proceso hacia la paz en Euskadi, las fuerzas políticas de nuestro país deben reubicarse necesariamente, identificar su propio rol, establecer las reglas del juego; repensar, si procede, sus alianzas. El panorama ha cambiado. Entramos ya en otra dimensión.

VISCA LA REPÚBLICA!

Alguns mitjans de comunicació vinculats a la caverna han criticat la reivindicació que ha fet José Luis Rodríguez Zapatero de la memòria i la legalitat republicana. L’acusen d’atiar els vells fantasmes de la Guerra Civil i de l’enfrontament entre espanyols. No paren. No cedeixen ni un pam en el seu intent d’erosionar la imatge del president socialista. Aquests que avui s’exclamen són els mateixos que col·loquen a primera plana mentides sobre la llengua. Aquests que acusen el president Zapatero són els mateixos que han donat suport a les brutes campanyes d’intoxicació i falsedats lligades al debat estatutari.

Els demòcrates espanyols som els continuadors, els hereus, d’una legalitat que els anys 30 encarnava la República Espanyola. Republicans ho eren tots, tant els socialistes com els comunistes, tant la gent d’esquerres com la de centre i alguns de la dreta moderada… Els únics que es col·locaren fora de la legalitat i del veredicte de les urnes foren els feixistes i els colpistes.

Reivindico el passat republicà per la seva legitimitat.

Reivindico els colors d’una bandera per la qual van lluitar molts catalans i espanyols.

Ja n'hi ha prou de negacionisme històric. Cal recuperar la memòria.

TREBALLEM AMB ENTUSIASME PER LES PERSONES...

Aprovat l’Estatut, aquesta setmana l’activitat parlamentària és una bona mostra de la feina que està fent el govern catalanista i d’esquerres i la que fem els grups parlamentaris que hi donem suport. Dos exemples: dijous el Ple fa el debat a la totalitat d’una llei molt esperada, la llei de Serveis Socials, i demà la Comissió d’Indústria aprova el dictamen de la Llei de Seguretat Industrial.

La Llei de Serveis Socials, us animo a llegir-la amb deteniment, perquè tots coneixem persones dependents, tots coneixem les seves queixes... però el govern anterior, mai van fer gran cosa per ajudar-les.

Ara, el Govern catalanista i d’esquerres posa fil a l’agulla, amb una mesura pionera a Espanya: es fixen les prestacions universals, a què tothom podrà accedir gratuïtament.

Dades sobre la llei de Serveis Socials:

Inverteix 2.000 milions d’euros en 8 anys

En tres anys, es triplicarà el nombre d’usuaris de l’atenció domiciliària.

En tres anys, es duplicarà el nombre d’hores que hi dedicaran els professionals.Assistent personal per a 4.000 persones discapacitades.

Pel que fa a la Llei de Seguretat Industrial, convé destacar dos aspectes. D’una banda, el que comporta en la prevenció de riscos per a la població en general, ja que regula les mesures de seguretat de les empreses que treballen, per exemple, amb substàncies tòxiques. Es milloren les inspeccions a les instal·lacions i s’estableixen els perímetres en què no es podran situar habitatges al voltant de determinades indústries a partir d’ara.

D’altra banda, la llei també regula la inspecció tècnica de vehicles, per permetre una obertura efectiva del mercat, després que el darrer govern de CiU decidís, un mes abans de les eleccions, prorrogar 12 anys la concessió de la ITV.

A banda de tot això, el Ple del Parlament fa el debat a la totalitat dos projectes de llei més. Primer, del projecte de llei de creació del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, que naixerà per facilitar i racionalitzar el diàleg social, d’una banda, i de donar cobertura amb caràcter estable a la participació institucional dels agents socials, de l’altra.

Segon, el projecte de llei de regulació del servei públic d'atenció de trucades d'urgència i de creació del Centre d'Atenció i Gestió de Trucades d'Urgència 112 de Catalunya. Amb aquest text es pretèn garantir com a prestació bàsica una resposta ràpida, senzilla, eficaç i coordinada a les peticions urgents d’assistència de qualsevol ciutadà en el territori de Catalunya.

ENTRE TIEMPOS

L'editorial Hacer us convida a la presentació del llibre "Entre Tiempos" d'en Joan Ferran

LA "PLATAFORMITIS"

Les nostres ciutats s’estan transformant a una velocitat de vertigen. Els fluxos migratoris, els canvis en els costums i hàbits dels ciutadans, les noves tecnologies i els efectes de la globalització es deixen sentir sobre el teixit associatiu i les seves pràctiques reivindicatives. Les associacions de veïns són el que són i no deixen de reflectir que quelcom ha canviat. Fa pocs dies deu plataformes ciutadanes de diferents tipus i temàtiques es manifestaven simultàniament a diferents indrets de Barcelona. Les reivindicacions o queixes dels veïns eren prou diverses malgrat tenir, com a denominador comú, l’objectiu d’arrencar de l’Ajuntament decisions, totes elles complexes. Què hi ha darrere de tot plegat? No gosaré mai afirmar que en el rerefons d’aquestes mobilitzacions hi ha la ment perversa d’un agitador professional que –arran de problemes sentits pel ciutadà- articula accions per erosionar la imatge del Consistori. No ho faré. Això seria amagar el cap sota l’ala i no comprendre la complexitat de les societats emergents i de les nostres ciutats. Però tampoc fóra convenient, fent gala d’una actitud omnicomprensiva, donar suport a les pretensions d’alguns veïns pel simple fet de ser reivindicacions sorgides arran de carrer. L’anomenada “cultura del no” és aquí. La història ens mostra que no totes les demandes ciutadanes estan impregnades, pel simple fet de ser populars, de criteris i objectius d’interès general. Una mobilització massiva i sentida per un col·lectiu ciutadà ha de ser escoltada pels gestors públics. D’acord; però el seguiment massiu d’una acció no en garanteix la bondat dels continguts.

Les administracions i els polítics tenen al seu davant el repte de saber discernir, però també l’obligació, si s’escau, d’aguantar el tipus.