El blog d'en Joan Ferran

31.1.06

Miquel Roca: de senyor se’n ve de mena...


Fa uns 10 anys que Miquel Roca va deixar la primera línia de la política. El meu partit, i jo mateix, criticàvem ferotgement les seves propostes polítiques no només pel que deia sinó també perquè era un gran adversari, un contrincant de talla què calia fer front no fos cas que ens esgarrapés massa vots sociovergents...

Avui es dedica amb cos i ànima a l’advocacia i publica regularment articles a La Vanguàrdia. Cal llegir-los. Per què? Doncs perquè ho fa des d’un mirador particular sustentat sobre pilars fets d’experiència i sobre els secrets de “l’ofici”. El seu article d’avui retrata magistralment les maldats del PP en utilitzar mesquinament la lletra de la Constitució.

L’he seguit a TV3 en la entrevista d’en Cuní. Ha deixat anar algunes píndoles que subscric totalment, per exemple:

- El país rutlla molt més be del que sembla però la gent desitja que ens preocupem també dels continguts, d’allò que importa.

- El món econòmic desitja estabilitat i per això vol l’acord de l’Estatut.

- La Constitució és una “música” més que una lletra... Jo seria molt prudent en tocar-la.

- Ens en sortirem.


En els temps que corren i amb el magma polític actual trobem a faltar tipus de la talla d’en Roca. Aquest home no té res a veure amb els xicotets talibanitzats alimentats a l’ombra de l’anterior govern de CiU i és que... de senyor se’n ve de mena.

Aprenguem dels sindicats


La cultura sindical té una màxima que els representants dels treballadors repeteixen a les assemblees fins a la sacietat quan algun dels assistents els recrimina no haver anat més lluny en el combat. Prenguem nota perquè diu així: El bon sindicalista no és aquell que té el programa reivindicatiu més agosarat, sinó aquell que aconsegueix major nombre de millores per als seus companys.

El principi d’acord assolit fins ara per la major part de les forces polítiques catalanes és un bon acord. És la resultant de moltes hores de negociació i feina, d’estudi, de pedagogia i de tensions. És la concreció del possible. És l’avenç més important en l’autogovern que s’ha viscut mai a casa nostra. I aquest èxit no l’hem de circumscriure tan sols a la llarga llista de fites conquerides -competències, millor finançament, protecció de la llengua, etc.- sinó també a la intel·ligència d’haver sabut aprofitar el moment polític, l’escletxa històrica, la circumstància de trobar un interlocutor a Madrid com el President Rodríguez Zapatero, ferm i decidit a combatre la caverna mediàtica i militar.

Seria un error enorme radiografiar el panorama polític i analitzar-ne els vectors només des de l’òptica de la realitat catalana. Per valorar l’acord s’imposa una visió global que contempli també l’atmosfera que es respira a nivell estatal, les seves lògiques i temors. L’acord assolit és bo i no és hora de ser injustos amb ningú. Ni amb els qui corren darrere la foto ni amb els qui estan obligats, per ideologia, a dir que el nou Estatut de Catalunya és insuficient i escarransit.No és el moment d’això. És hora de fer un balanç seriós, de valorar punt per punt el que tenim i el que tindrem, de vèncer l’autoflagel·lació. L’acord val la pena i els nostres “sindicalistes”, no ho oblidem, han arribat tan lluny com era possible arribar.
Article publicat al setmanari "Actual"

26.1.06

M'agrada el to irònoc de l'Ernesto Sánchez Pombo...


En aquellos tiempos que tanto añoramos, en los que hablábamos catalán en privado, tuvimos que recoger velas y prescindir de Alex Vidal-Quadras porque nos resultaba demasiado rojigualdo y nosotros queríamos que fuese más nacionalista. Para entendernos, un poco más tirando a Pujol. Ahora que ya no hablamos catalán, ni en público ni en privado, y que por no tomar no tomamos ni cava, nos ocurre lo contrario: que Piqué nos resulta demasiado nacionalista y nosotros queremos que sea más rojigualdo. Más tirando a Ibarra que hacia otra cosa. Es difícil de explicar, y más difícil de entender, pero esto es lo que hay. Y no sólo esto, todo lo que no tiene cierta lógica resulta difícil de explicar y de ser comprendido. Por ejemplo, cómo el líder de un partido puede dar la razón y respaldar a un dirigente que expresa una opinión y al mismo tiempo respaldar también a otro dirigente que lo descalifica. Cómo el líder del mismo partido avala dos posiciones contrapuestas, con el mismo desparpajo con el que anuncia iniciativas absolutamente inútiles, a sabiendas de que son imposibles. Porque desacreditar y oponerse a un texto que recoge aspectos que uno mismo ha propuesto y que está más cerca de lo que uno mismo piensa que de los adversarios nacionalistas es también difícil de explicar. Como lo es anunciar una recogida masiva de firmas para apoyar unas pretensiones cuando vilipendiamos a otros por querer hacer lo mismo. O proponer la celebración de un referéndum sabiendo, como se sabe, que no sólo es anticonstitucional, sino que es imposible y que además no se va a celebrar. Es bueno adquirir poco a poco en la vida la conformidad de no comprender nada. Lo decía Maurice Maeterlinck, belga, dramaturgo y Nobel. Puede que sea así, pero nos cuesta un montón acostumbrarnos a los disparates.
Ernesto Sánchez Pombo

24.1.06

Viure en coalició


Article publicat al setmanari "Actual"

Si viure en parella sovint és complicat i exigeix una bona dosi de comprensió i amor per superar els problemes, imaginin-se el que pot arribar a ser viure en coalició. Molts pactes polítics, moltes enteses, veuen la llum perquè cap de les forces en competició ha obtingut el suport suficient per governar en solitari. En democràcia aquesta circumstància ha donat lloc a múltiples i variades combinacions. Però aquest no és el cas que ens ocupa avui. Hom entén que un acord de coalició ha de tenir com a substrat un comú denominador fet a base de cercar l’interès general. Però, més enllà d’aquest difús fil conductor programàtic, els pactes també han de contenir unes regles de joc, de no agressió, que convé no transgredir. La confrontació entre socis només té sentit en campanya electoral, època en què, com és obvi, cadascú s’ha de singularitzar. Fa pocs dies hem pogut observar com ERC no sols criticava frontalment en les seves ponències els altres socis de govern, sinó que el seu cap de llista oferia una alternança bianual al front de l’alcaldia al líder de l’oposició. Fatal. Em sembla un fet incomprensible tant en les formes com en el fons. No ha arribat encara l’hora de les soflames embolicades de programa, ni tampoc l’hora del pim-pam-pum entre caps de llista. Cal governar fins al final, i després l’elector ja decidirà. Als ulls dels ciutadans, ni la política ni els polítics passen pel seu millor moment de popularitat, i proposicions com aquesta no ajuden a diluir aquesta percepció. Barcelona és la capital de Catalunya, i el seu Ajuntament, una gran institució del país. M’esgarrifa el que pot arribar a pensar l’home del carrer quan un dels seus candidats, per tal d’arribar a ser alcalde, afirma que està disposat a repartir-se l’honor amb un altre. Saben una cosa? Per criticar aquest fet uns quants apartxiquis em diuen groller...

Versió moderna de la faula de la guineu i el raïm


Qui no té aparell...

De nou l’incomparable Jordi Portabella em dedica –malgrat ser un servidor un polític insignificant, segons ell- algunes paraules afectuoses per la meva condició de membre de l’aparell del PSC.

Sempre he desconfiat dels polítics que parlen malament dels aparells dels partits. Hi ha molta hipocresia aquí. Comprenc, en canvi, les prevencions que generen les estructures orgàniques entre les persones allunyades de la militància. Les tenen per desconeixement i perquè sovint, el que anomenem aparells de partit, són retratats com quelcom obscur i conspiratiu. Però hom sap que això no és veritat, hi ha molta literatura aquí. Els que ens dediquem al noble exercici de la política tenim sempre present que les organitzacions són necessàries. Ho són per la discussió, pel treball metòdic, per aconseguir comunicació i porositat amb els diferents sectors de la societat, per a garantir el control democràtic de les decisions polítiques, per fer balanç...

Els partits, sindicats o moviments que no cuiden o estructuren les seves bases veuen afeblir llur comunicació amb els electors. Tots sabem que la discussió i el debat intern juguen un paper formatiu important.

Qui tem als aparells? Qui tem als partits? Qui tem a aquests instruments democràtics que són òbviament perfeccionables? Doncs... els que no en tenen o els que els tenen en contra.

Només els líders creguts pensen que són ells els artífexs de les victòries, només els insegurs procuren que ningú matisi les seves decisions o els discuteixi el que cal fer. Malauradament hi ha molts polítics d’aquest tipus. La modèstia no és una virtut generalitzada. Tots tenim en ment algú que creu que el seu lideratge és una gran aportació intel·lectual, un valor afegit.

Amics, camarades i socis, els homes i les dones excepcionals són meravelles escasses, no es prodiguen.
Els partits tenen molts defectes, cert, però són els únics instruments capaços de desenvolupar mecanismes d’autocontrol democràtic per a evitar els deliris de grandesa. Per cloure aquesta reflexió vull dir-vos que estic orgullós del meu partit i de la seva democràcia interna que permet opinions de tot tipus i pacta, com ningú, les divergències. Un cop arribats a aquest punt convindreu amb mi que a Barcelona hi ha polítics que no es casen amb sí mateixos perquè la legislació no ho permet.

23.1.06

Han sortit a la llum insectes força fatxes i carques entre caixes dels anomenats papers de Salamanca


Us recomano aquest article de l’escriptora Assumpta Roura, publicat a “La Voz de Galícia”, que lluny del nacionalisme de via estreta defensa les regles del joc democràtic com cal. També és força interessant el llibre que ha escrit l’Assumpta sobre els prostíbuls. (Un inmenso prostíbulo. Mujer y moralidad durante el frnaquismo. Editorial Base)
SEÑORA ministra de Cultura: reconozco que usted me resulta admirable. El cargo que ocupa le obliga también a ocuparse de gentes como yo que intentamos vivir de la escritura, ese oficio que además de palabras requiere convocar principios, una ética. Viéndola a usted afirmar en rueda de prensa que el traslado de lo que se conoce como archivo de Salamanca se ha hecho al amparo de la ley en vigencia, me ha extrañado que sus palabras no se recojan en grandes titulares: suena raro que como ministra tenga que declarar que actúa según la ley, como si fuera normal hacer lo contrario. Algo hemos hecho mal cuando la ignorancia, la manipulación y la mentira nos roban la palabra y la amplifican. El comercio de la mentira está en alza en el mercado, usted lo sabe, y debe ser por ello por lo que afirma lo obvio sin que nadie lo subraye. La admiro porque, a pesar de la legalidad que la ampara, se ha visto en la obligación de tener que sacar unas pocas cajas del archivo en el amanecer frío de una ciudad maravillosa, en esas horas de oscuridad que por tradición albergan todas las sospechas. Vistas las imágenes se diría que actuaba usted como lo haría el ladrón y en realidad la policía presente no encontró razones ni para multar, por estar mal aparcada, su furgoneta blanca, la que llevaba unos documentos que ya en 1981 nada menos que don Manuel Fraga dijo a Tarradellas que serían devueltos a Cataluña; que el señor Pujol pidió una y otra vez a los distintos gobiernos y que en 1995, en Consejo de Ministros, ya determinó lo que ahora se cumple. Hay, señora ministra, quien mata la democracia a tiros y otros a golpes de mentira, como los que afirman que ese traslado de papeles son concesiones al tripartito catalán para calmar sus ansias de romper la nación. Siendo catalana que escribe en lengua española, a la que duelen los nacionalismos y repele el independentismo, pedí en esta columna hace meses que dejaran que los deseos del Parlamento catalán llegaran hasta las instancias más altas de la nación para ser aceptados, rechazados o corregidos siguiendo los cauces democráticos, como se está haciendo. El precio pagado a los traficantes de vilezas ha sido excesivo, pero lo superaremos. Gracias, ministra por actuar según la ley, sin trampas, aunque haya sido en la sombra de la noche.
Assumpta Roura

20.1.06

Barcelona la desitjada III

Us recomano rellegir la República... de Plató, és clar

Barcelona ha viscut durant aquestes dues darreres dècades la seva millor etapa com a ciutat. Ara fa goig. Al front d’ella i del seu govern municipal s’han consolidat governs progressistes i d’esquerres. Fins el dia d’avui les coalicions han funcionat prou bé, amb les seves corresponents crisis com és lògic, però sempre en base a un discurs global optimista i amb un substrat ciutadà basat en la confiança i un cert orgull de ciutat.

Als barcelonins no els hi agrada el pessimisme, ni la gent que s’afirma, no sobre les seves idees, sinó sobre la negació dels altres. La ciutat funciona, té èxit. Tots ho sabem i alhora desitgem que rutlli encara millor, que corregeixi defectes, que millori en civisme, en autoritat ben entesa. És clar que sí. Però els projectes polítics, la singularització partidària es construeix sobre elements positius, sobre propostes. Els que no ho fan així sembla que estiguin desproveïts d’idees pròpies, buits. Malament rai quan a les balances del discurs la negació pesa el triple que l’afirmació i que el projecte.

Cada cop esdevé més difícil governar ciutats europees com Barcelona en aquest inici de segle. Hem de ser conscients de què els canvis socials, econòmics i tecnològics ens situen davant de reptes espectaculars. És més, venen temps complexes que caldrà administrar amb saviesa i intel·ligència. La saviesa no la dóna el marketing, ni els caps de gabinet, ni els fotomatons particulars. És fruit del treball de molta gent de diferents generacions i d’una bona sedimentació. La saviesa no rau mai en la negació gratuïta dels altres. Per tot això fóra bo rellegir a Plató i comprendre el seu “Mite de la Caverna”.

19.1.06

Barcelona la desitjada II

El PSC no tolerarà ser el sac de boxa de ningú


“La pell freda” d’en Sánchez Piñol ha estat un dels best seller de la temporada. Aquesta apassionant novel·la farcida d’intriga té un inici molt suggerent:

“Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç...”

En canvi la pell fina no és una novel·la de moda. És senzillament l’epidermis sensible i voluble que gasten alguns dels que es creuen amb el dret de dir la seva pel broc gros sense pagar cap peatge, de franc. Això s’ha acabat.
Les afirmacions, les opinions, les frases dels polítics i dels partits tenen gaire bé sempre el seu contrapunt. Forma part de la lògica democràtica, del contrast d’idees i projectes. Tots els que parlen de política, els que parlem, estem exposats a ser contradits i criticats. I així ha de ser. Molta gent de pell fina ha estat acostumada fins ara, per circumstàncies de la història, a viure allunyada de la primera línia de foc. Aquesta gent no esta massa habituada a què ningú els posi en evidència, ni per les seves formes ni pels seus continguts. Però tots plegats ens fem grans i ens veiem sovint amb la responsabilitat de dir als xicots de pell fina:

“Ep, compte! Això que dius des de la teva torre d’ivori és una inconveniència poc respectuosa; jo també tinc idees i faig plans i també em sento el millor de la nova cançó...”

I dit això. NO PASSA RES.
Amics lectors, companys, camarades i socis, ningú té vocació innata de sac de boxa. Hi ha un refrany castellà que diu: “Donde las dan las toman”... I no passa res, la vida continua i cadascú és cadascú.

La Rosa ha sortit. És al carrer el número 44


La Rosa és una publicació periòdica que confeccionem els socialistes barcelonins. No tot en ella és política. Sovint inserim articles o reportatges amb contingut de caràcter lúdic o cultural. Pensem que la nostra visió del món no se circumscriu només al comentari o a les valoracions sobre els assumptes públics. Estem convençuts que hi ha moltes altres coses a la vida farcides també d’ideals, de sentiments. Això sí, ens agrada ressaltar allò que és solidari i posar en valor els esforços dels pobles per aconseguir viure millor, crear riquesa, art, pau o cultura.
Pots demanar un exemplar de la revista al 933026016 o recollir-la a Pau Claris 106, pral.

18.1.06

Barcelona la desitjada

















Darrer congrés del PSC de Barcelona


He llegit a “La Vanguardia” els continguts i les idees exposades a la ponència política del congrés de Barcelona d’ERC. M’han sorprès. He trobat, entre línies, una ERC escassament governamental, interessada i poc de fiar. No sé si tots els republicans barcelonins pensen el mateix. És sabut que les picabaralles internes han estat sempre presents en aquesta formació. La unanimitat de criteris al voltant de la figura d’en Jordi Portabella no ha estat mai una constant. No sé si darrera d’aquesta posició que reflexa el titular del diari “ERC no apuesta por Clos” hi ha el desig de trencar una coalició d’esquerres i passar a la vorera de la dreta. No ho sé, espero que no. En tot cas em sembla lleig oferir-se, a priori, al millor postor. A ningú se li escapa que això implica sembrar la desconfiança entre els actuals socis al temps que un es retrata davant dels que podrien ser-ho en el futur.

Barcelona és una ciutat complexa, variada i farcida de múltiples sensibilitats. Aquestes característiques fan precís que els aspirants a governar-la –i més els candidats a ser alcalde- estiguin investits, tant ells com els seus partits, d’una certa dosis de transversabilitat. I d’això, a hores d’ara, no en pot fer gala tothom. És possible que amb el pas del temps Esquerra guanyi centralitat, no ho discuteixo. És probable que les responsabilitats de govern i la comoditat del cotxe oficial aconsegueixin apaivagar alguns tics de caire extraparlamentari que tenen les seves bases. Esperem-ho. Dit això, és obvi que la posició central que reclama la ponència congresual dels republicans no s’aconseguirà llençant anatemes envers els altres si no sumant voluntats. A tall d’exemple, l’agressivitat manifesta d’en Portabella adreçada a IC sols s’entén per la seva obsessió en convertir-se en la única frontissa possible a l’Ajuntament de Barcelona. Un pèl presumptuós tot plegat. Perquè, posats a parlar sobre futures aliances: ha meditat ERC al voltant de l’idea, que cada cop defensen més ciutadans, consistent en que per fer política seriosa fora més útil un acord entre Clos i Trias? Hi ha qui fins i tot diu que aquest acord no tindria perquè excloure a IC...
I és que, posats a pensar en el be de la ciutat, tothom pot tenir idees brillants. Malgrat tot sóc dels que pensa que encara és massa d’hora per a exposar-les i que alguns tenen massa pressa per singularitzar-se. Ara toca seguir governant.

16.1.06

L’art del regateig


Ara que tothom viatja tant i s’il·lustra amb els costums i cultures d’altres països -mediterranis sense anar més lluny- potser seria el moment de recomanar a alguns dels nostres negociadors estatutaris unes classes pràctiques de regateig. Per aprendre l’art del regateig, i practicar-ho amb èxit, tan sols cal aconseguir unes condicions ambientals capaces de facilitar-nos la transacció desitjada. A un cantó de la taula s’ha de situar el que vol vendre. Però, atenció!, hem de tenir en compte que sempre que vengui ho farà per damunt d’un límit, d’una línia roja que no el perjudiqui en excés. L’escenificació del regateig pot implicar que el punt de sortida, el preu del venedor, arribi fins a l’extrem de ser insultant. Tranquils, forma part del joc. A l’altra banda, l’altre, els altres en el nostre cas, desitjant aconseguir allò que els agrada al millor preu i sense concessions. I així començarà un ritual que pot esdevenir tan llarg i tediós com es vulgui. Això sí, caldrà saber comportar-se, no mostrar especial predilecció per allò que se’ns ofereix -malgrat entusiasmar-nos- i, sobretot no convertir-se en un interlocutor sobreeixit i pedant capaç de torpedinar el bon rotllo. Si a tot aquest art li afegim els cinc manaments de bon negociador que va recomanar en Miquel Iceta, és a dir, aconseguir que tots els moviments cerquin un resultat feliç, que la discreció sigui la norma, que tothom s’empassi el protagonisme, que no es fabriquin polèmiques estèrils i que, finalment, se separi nítidament l’interès general del partidari... aleshores podrem endur-nos la grossa de la rifa estatutària. Però, compte! No ens fem il·lusions abans d’hora. En l’art del regateig és condició sine qua non que al costat del venedor bategui el cor d’un comprador. Si no és així, l’acord és impossible. Esteu segurs que tothom sospira pel nou estatut?

América latina habla. Michelle Bachelet presidenta de Chile!


Michelle Bachelet es la flamante nueva presidenta de Chile. La victoria de la izquierda es indiscutible. También lo son los mensajes claros y contundentes que nos envían los ciudadanos latinoamericanos. Más allá de las divergencias y de los matices, más allá de lo que es políticamente correcto y de lo que no lo es tanto. Evo Morales, Lula, Chávez, Bachelet... y miles de latinoamericanos señalan con nitidez sus esperanzas, aquello que les duele y quien alimenta el discurso neocón. ¿Lo adivinan?

11.1.06

Les vergonyes de l'esquerra


M’ha semblat molt interessant aquest article d’en Carlos Taibo que va sortir publicat dissabte a “El Periódico” i dona per a la reflexió.

Encara que no falta aquell a qui li agrada ignorar-los, alguns dels senyals de la crisi que amenaça l'es- querra són fàcilment perceptibles. Un d'ells, elemental, el configura una por patològica a enunciar les idees pròpies, que amaga un reconeixement subterrani de la derrota i es tradueix en un genuí desarmament ideològic.Més que teoritzar sobre això, té el seu sentit que proposem alguns exemples del que tenim entre mans. Un d'ells, el primer, l'aporta l'acatament general d'una paraula, globalització, que ens la trobem avui a tot arreu. Com a seqüela lamentabilíssima de la utilització, omnipresent, de la paraula que ens ocupa és l'oblit constant d'una altra, capitalisme, que als ulls de molts segueix retratant de manera primordial el gruix de les relacions econòmiques que, per desgràcia, imperen en el planeta. Un, doncs, ha de concloure que una operació substitutòria com aquesta és de tot menys neutra i improvisada: obeeix, més aviat, al designi de retratar de manera saludable una realitat que de cap manera s'ajusta a tal operació i de fer-ho, al damunt, esborrant del llenguatge la paraula capitalisme, estigmatitzada com revellida i pamfletària.Proposem un segon exemple que remet a una realitat pròxima: els fets francesos de ja fa unes quantes setmanes han suscitat una munió ingent de reflexions que els han vinculat, directament, amb la immigració i la integració. Encara que seria absurd negar que aquests dos vocables mantenen molta relació amb els aldarulls nocturns registrats als suburbis francesos, un no pot deixar de sorprendre's davant del que considera que és una evidència indisputable: per més que se'ns hagi volgut amagar, el que hi havia darrere dels disturbis no era res més que un escenari marcat per l'explotació i la injustícia, dues paraules molt més importants, a l'hora de retratar la realitat, que les abans invocades. I és que encarar els problemes d'integració sembla més senzill, i menys comprometedor, que fer el mateix amb els derivats de l'explotació i la injustícia a les nostres societats.QUE SORPRENENT és, en tercer lloc, que davant de l'ofensiva que la dreta més mesquina va llançar contra l'ensenyament pú- blic, a la nostra classe política hagin estat escasses les veus que han sortit en defensa d'allò que --sembla-- reclama la majoria: una aposta rotunda per l'ensenyament públic, universal i gratuït que acabi amb qualsevol tipus de finançament estatal de l'ensenyament privat (i que faci si fa no fa igual, per cert, amb el finançament de l'Església catòlica). Que els mateixos dirigents del PSOE s'hagin mostrat reticents a pronunciar-se amb claredat en aquest tema és un indicador sòlid de la fondària de la crisi, més encara perquè l'aposta en qüestió no té res de radical: al capdavall és la que brandava, al segle XIX, la burgesia en la seva lluita contra vells privilegis i institucions. Encara que, és clar, posats a buscar comportaments poc clars, aquí tenim el de la nostra neoliberal CEOE, ferma partidària del finançament públic dels centres privats d'ensenyament. Aquests sí que ho tenen clar...Afegim-hi, en suma, un últim exemple: castigada, potser, per aquella lletania que sanciona que l'esquerra s'ha de desentendre de falsos problemes vinculats amb una imaginària qüestió nacional, és molta la gent que sembla haver arribat a la conclusió que els estats són sagrats o que, en cas de no ser així, és preferible acceptar sense més maldecaps el que hi ha i no parar gaire atenció als que se senten incòmodes en uns o altres d'aquells. Torna a ser sorprenent que molts intel.lectuals d'esquerra, que aparentment estan disposats a considerar críticament tot el que ens envolta, facin pinya, per acció o omissió, al voltant de discursos que donen aire a nacionalismes --així, l'espanyol d'aquestes hores-- còmodament instal.lats en les maquinàries dels estats i, al mateix temps, ultramuntans i intolerants.SI LES LÍNIES ens sobressin, seria bo furgar en les raons que expliquen comportaments tan entreguistes. Limitem-nos a enunciar dues idees que remeten a horitzons diferents. Si el primer d'aquests és el dels que en el passat es van entregar complidament a una defensa de l'aberració soviètica i avui accepten, bé que sotto voce, la bondat del capitalisme, el segon és el dels que, des del món propi de la socialdemocràcia, han decidit resoldre el problema de la mà d'una activa immersió en la lògica del sistema, acompanyada d'un esbufec, i d'un somriure autocomplaent, davant dels que es neguen a acceptar aquest joc. El millor testimoni d'aquesta segona opció el proporcionen, entre nosaltres, els partits que, en altre temps formalment a l'esquerra, avui en dia pesquen als caladors del centre i han assumit, en conseqüència, una utilitària condició atrapahotot. Recuperar, sense vergonya, la paraula clara es presenta com una premissa indefugible per deixar enrere tanta misèria.
CARLOS Taibo
Professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid

9.1.06

Sobre “salvapàtries” i...


Tothom podrà opinar el que vulgui sobre l’Estatut i el seu llarg procés de discussió, però ningú podrà negar la capacitat que té aquest text per generar fenòmens col·laterals. Articles, llibres, informes i contrainformes, opinions doctes, o banals i plenes de poca-soltades, han anat guarnint el frondós bosc del debat estatutari. Només quedava per retratar completament el paisatge, dibuixar alguns espècimens -personatges tipus- generats ad hoc al caliu de tanta moguda mediaticoliterària i... Per fi, ja els tenim aquí! Aquests personatges són els salvapàtries i els salvapartits. Sense intentar definir-los exhaustivament, trobem en el tinent coronel José Mena un paradigma del salvapàtries del nacionalisme espanyol. Ep!, de catalans també en tenim, perquè els nacionalismes donen per a molt. Les seves extemporànies declaracions són una mostra que, en certs ambients, encara sobreviu una concepció decimonònica del paper de les forces armades. Deu ser per aquesta raó que la portaveu d’ERC, Marina Llansana, ha qualificat –crec que inadequadament des d’una òptica històrica- de “pronunciament” les paraules del militar cessat. Però fixeu-vos que hi ha altres actors en escena van d’incògnit. Són els qui, amb l’excusa de l’acord del Parlament, es mostren inflexibles i tancats. Sembla com si tinguessin por d’un final feliç. La seva preocupació rau no pas en la consecució de la transacció o del pacte sinó en l’endemà. La seva angoixa, la seva assignatura pendent, és com sobreviure políticament i organitzativament si l’Estatut arriba a bon port. Els salvapàtries ja han aflorat amb nitidesa. Els salvapartits els heu de cercar entre aquella gent que, temorosos de perdre el seu programa màxim, necessiten, sigui com sigui, que no es concreti mai. Se’ls en fot si és a costa del país o d’un nou Estatut. Van a la seva.

2.1.06

Els estels estatutaris

Ja els ho deia fa uns dies: arribarà Any Nou i tothom hi haurà dit la seva sobre l’Estatut, el que cal fer, com cal reunir-se i si convé moure peça o flexibilitzar posicions... Però no hi haurà res de nou sota el tebi sol d’hivern. Tocarà ser pacients, perquè tot sembla indicar que encara queden mesos de debat i llargues sessions de pactes i negociació. Encara no ha arribat l’hora de poder dir que l’Estatut és al sac i ben lligat. I com que la cosa requereix el seu temps, podríem -per exemple- reflexionar un xic i respondre’ns a preguntes com ara: Trobarem una ocasió millor per aprovar un Estatut tan ambiciós com l’actual? Si l’actual projecte fracassa, seria fàcil tornar a aconseguir un acord de partida amb un consens parlamentari del 90%? És evident que no. Estem davant d’una oportunitat excepcional que cal aprofitar amb intel·ligència. Ja n’hi ha prou de fer-se l’estret o l’enfadós intentant surar més que els altres, peti qui peti. És l’hora de la responsabilitat i de saber mesurar el que interessa al país en el seu conjunt. Aparquem la passió per la foto i la competició entre en Mas i en Duran. Cal reconèixer que CiU ha dut fins avui el tempo de les negociacions estatutàries amb habilitat i un punt de suspens sobre la intenció del seu vot. CiU ha aconseguit, així, birlar el protagonisme mediàtic a altres grups parlamentaris; però això ja és història. Ara arriba l’hora de la veritat. Ara cal desar la recerca de l’èxit mediàtic per aconseguir l’èxit polític. Fóra convenient que les negociacions pendents es reprenguessin sense soroll, discretament. Evitant el secretisme -d’acord- però impedint l’allau de declaracions dels qui –mancats d’espai de projecció o de govern- pugnen per fer el paper d’Estels de Nadal Estatutari marcant el camí a seguir als Reis de l’Orient.